JOCS FLORALS 2005
 |
|
|
|
Hi havia una vegada un gat que volia tocar les estrelles. Cada nit sortia al balcó per intentar tocar una estrella, però res, mai no ho aconseguia; fins que una nit va sortir al balcó i es va trobar una estrella que li va dir : - Què et passa gatet ? El gat li va respondre : -Estic trist, perquè mai he tocat una estrella. L'estrella li va dir : -Et deixo que em toquis, però amb una condició, que després anem a fer un vol per l'espai. El gat es va posar molt content perquè va tocar moltes estrelles. El gat i l'estrella van viatjar per una galàxia i com que l'estrella sabia tots els noms dels planetes, li va ensenyar com es deien i després van viatjar pel planeta Mart i van veure els extraterrestres i al cap d'una estona van tornar a casa del gat. L'estrella li va dir : -Fins aviat gatet. I se'n va anar cap a l'espai. Passats uns dies el gat li va enviar una carta a l'espai hi posava: -Estimada estrella m'ho he passat molt bé amb tu. L'estrella li va respondre i es va posar molt contenta. Al cap d'uns anys van tornar a fer el viatge a l'espai, i quan el gat va tornar a casa seva estava molt cansat. El gat s'havia fet amic de totes les estrelles i cada nit sortia al balcó a saludar-les. Una nit va sortir al balcó i va veure tot el terra ple de dibuixos que li havien fet les estrelles i es va posar molt content. |
|
Paula Ayza de 2n PRI |
|
* * * * * * |
|
Els planetes ben rodons, ben bé semblen uns bombons recoberts de xocolata, i una capa de xiclets. El Sol que il·lumina està fet de farina. Mercuri i Plutó són petits i fredolics. |
|
Jimena Farias de 2n PRI |
|
|
|
Hi havia una vegada un mapa que es deia: SÚPER MAPA!!!. Li deien així perquè era el mapa més gran de tots. Un dia, quan es va despertar dins la vitrina de l'arxiu, va veure que no tenia cap dels seus estimadíssims països. Al cap de dos segons, es va disparar l'alarma i després de dos segons més el mapa va cridar: - Aaaaaaah! Socooors!. Quin ensurt m'has donat senyoreta alarma. - Aiiii, ho sento molt Súper Mapa - va dir l'alarma - però com és que no tens països? - Doncs... Perquè... bé... no ho sé. Els vaig a buscar. I va marxar donant un gran cop a la porta. Mentre anava pel carrer es va trobar una rata que es deia Maria que semblava molt simpàtica i que li va dir: - Hola Súper Mapa, vols que t'ajudi? - A què? va preguntar ell - Doncs a buscar els països!!! - Ah, d'acord, ja t'entenc. Bé hi anem demà a les onze. - Molt bé, fins demà. - va dir la Maria. - Adéuuuuu!!! A les onze del dia següent, el Súper Mapa va marxar i quan estava arribant va pensar: que beneit que sóc, m'he deixat la lupa, la jaqueta i els guants. Així quan sóc el Súper Mapa sóc distret i quan sóc el Súper Detectiu, també. Va passar el temps, ja eren les dotze i el mapa encara no havia anat a recollir la rata, el que si havia recollit eren els seus accessoris - Per fi he arribat a casa de la rata - va dir el mapa, i tot segui va trucar a la porta. - Qui és? - va respondre una veu fina de l'altra banda - Sóc en Súper Mapa - Ah! Hola ja vinc! I una rata amb mini faldilla i sabates de taló va sortir per la porta i va dir: - Ja sóc aquiiiiií!!! - Hola Maria, si que vas elegant. - Bé prou de conversa, i anem a buscar els països - Molt bé, anem-hi - va dir la rata - Iiiiiiii ... A BUSCAR PAÏSOS! Van anar a la platja i van trobar-ne uns quants, banyant-se al mar. Sort que portava la pega i els van enganxar. Després van anar a la farmàcia i n'hi havien més. i també els van enganxar. Per fi havien trobat gairebé tots els països. El mapa va tornar a l'arxiu, va obrir la porta i davant dels seus peus n'hi havia un que no havia trobat: ESPANYA. El va agafar, el va enganxar i van fer una festa. I conte contat ja s'ha acabat. |
|
Cristina Terraza de 3r PRI
|
|
* * * * * * |
La nit és fosca com una closca. Dins la foscor pots tenir por. No miris el racó si tens terror. Si sens un crit ves-te'n al llit. Si veus ombres pensa que són homes. Si no sens res, se te n'anirà l'estres. Però quan arriba la claror ja no tens por. La nit ja no "està", i ja pots mirar. |
|
Gabriela Eskenazi de 4t PRI
|
|
|
|
Hola em dic Pau, tinc 20 anys i quan tenia 10 anys el meu país va patir una guerra. Ara us explicaré una història que em va passar en aquells temps. Potser ara la trobareu absurda, però abans era força normal. Tot va començar quan es va iniciar la guerra, tothom volia marxar i com que hi havia tanta caravana per sortir del país, els meus pares van decidir que ens quedaríem refugiats al sòtan de casa. A part la mare i el pare feia poc que havien tingut el meu germanet petit, l'Òscar. Primer de tot, vam arreplegar tot el menjar que vam poder, però es veu que en tot el menjar que havíem arreplegat no hi havia ni un trist gelat. S'ha de dir que el gelat era el meu menjar favorit, i jo estava molt trist, però vaig pensar que m'havia d'anar mentalitzant que estaria força temps refugiat per culpa de la guerra i el menjar havia de durar tot aquell temps i que fins i tot poder passaríem gana. A part el meu germanet era el favorit a l'hora de menjar. Després va començar la guerra. El que menjàvem cada dia era, puré de verdures, pa i dos glops d'aigua. Enyorava els temps d'abans, quan podia menjar gelat, sortir a fora al carrer, jugar amb els amics, anar a l'escola, etc.... Uns dies més tard ens va arribar la notícia de que el pare havia d'anar a la guerra perquè molts soldats havien mort. Des de casa sentíem les explosions de les bombes contínuament, a tota la família ens aterroritzava, fins i tot a l'Òscar que no s'havia que passava, i només de pensar que el pare havia de sortir allà fora, era com si hagués d'anar a l'infern a lluitar contra el dimoni. Va ser un moment molt trist. Després d'un adéu molt llarg, només quedàvem la mare, l'Òscar i jo. Se'm feia molt estrany no tenir el pare al meu costat, em sentia inútil, i poder m'hagués agradat sortir del país encara que ens haguessin costat dies. Estava trist, no tenia gana i fins i tot m'havia oblidat dels gelats (cosa que no passava gairabé mai). Ara bé, el pitjor, encara em costa recordar-ho i acceptar-ho però va passar, una setmana més tard de que el pare hagués marxat a la guerra, va arribar la notícia que el pare havia mort en l'última explosió. Em va causar un xoc molt gran i la mare gairabé es mort d'un atac de cor. Quan va acabar la guerra em vaig adonar que hi havien coses més importants que un gelat, com ara la família, la salut i la pau. |
|
Berta Castellà de 5è PRI
|
|
* * * * * * |
Davant el televisor estem badant amb una boca ben bé d'un pam. I perdem minuts, hores i dies i sens escapen les poesies. Mentre alguns van mirant els altres, treballant. Hi ha més coses que la televisió que ens ajuden a ser i a viure millor. Estudiar, passejar, dormir, cantar, llegir, somiar, saltar i ballar. Tot això em fa feliç si li dic al televisor: apa que avui ja t'he vist! |
|
Joan Cabré de 6è PRI
|
|
|
Per què t'anyoro a les vacances? Per què t'anyoro quan no hi ets? Per què t'anyoro quan et separes? Per què t'anyoro com si t'estimés? Per què somio que m'estimes? Per què somio que ets amb mí? Per què somio que és mentida? Per què somio si no estic adormida? Perquè si ho sumo es amor, perquè si ho resto és temor, perquè si ho divideixo és anyorança i si ho multiplico és venjança. La venjança del patiment de viure amb tu a la ment amb tant remordiment que vull que s'acabi aquest torment. |
|
Paula Florido 1r ESO
|
|
* * * * * * |
|
Karel era un nen de vuit anys nascut a Hradec-Králové, un poble del nord de Txèquia, a la riba del riu Elba. El poble era un lloc molt bonic i les cases que hi havia eren petitones i acollidores com la gent que les habitava. El pare de Karel, Spadoš Bórnak, treballava de fuster i guanyava poques corones, la qual cosa provocava que la família del noi fos pobre, perquè, com solia passar en aquella època, la mare, Machlónka, només feia de mestressa de casa. No obstant això, aquesta misèria no impedia que Karel pogués ser feliç i responsable, i mai no demanava res que els seus pares no li poguessin donar. Anava a l'escola més aviat content perquè el senyor Joredvêk els ensenyava moltes coses interessants i els portava a llocs molt bonics, on aprenien moltes coses alhora que s'ho passaven d'allò més bé. Com ja deveu saber, l'hivern és una estació molt crua per als països de l'Europa septentrional, sobretot els de més al nord. Doncs bé, va ser l'hivern del setanta-nou, un dels més freds de la vida del noi, que Karel va agafar una malaltia molt greu. La seva família no se'n va adonar perquè Karel no es queixava de res. Com que es trobava bé, va continuar anant a l'escola i aquest fet va provocar que la seva situació s'agreugés sense que ell en tingués consciència. Un dia, a l'escola, el professor Joredvêk va anunciar: -He decidit que anirem a fer una sortida amb bicicleta a la zona que l'Elba passa per Pardùbice. Tot i així, no hi anirem fins entrada la primavera, quan el riu s'hagi desglaçat. Hi va haver un murmuri general d'alegria. Tothom sabia com n'era, de bonic, el riu a la primavera, que baixava amb força emportant-se les branques. I les oques…Ah, les oques, negres com el carbó. Salvatges, vet-ho aquí. Aquell hivern passà lent i a la fi, quan Txèquia és més bella, els deixebles del senyor Joredvêk van iniciar l'excursió. El terra era encara humit de la gebrada de la nit i el sempre tímid sol es feia un lloc entre les muntanyes quan van arribar a la seva destinació, just davant de la ciutat de Pardùbice, on les oques salvatges encara dormien amb el cap a sota l'ala. Mentre els nois preparaven l'esmorzar, Jesênik i Korvl, dos bessons que eren cosins de Karel, es dedicaven a despertar de mala manera les oques salvatges. Karel se'ls encarà i els va escridassar dient-los: -Poca-soltes, més que poca-soltes! On s'és vist de despertar d'aquesta manera uns pobres animals? Sou uns brètols, una deshonra per a la família, unes bèsties…Us haurien de portar al zoològic de Brno i tancar-vos-hi! En sentir allò, fins i tot les oques van riure. Brno és una ciutat del sud on hi ha un manicomi, en el qual es poden veure tot tipus de malalts, i per això corre la broma que aquesta institució és un zoològic. En acabat d'esmorzar, corrent el risc d'agafar un tall de digestió, tots els nois es tiraren a l'aigua. Una de les oques s'acostà a Karel i li va dir a cau d'orella: -Has estat molt valent d'encarar-te als teus cosins. -Saps parlar txec? -preguntà molt sorprès Karel. -I tant, Karel -contestà l'oca. -Com és que saps com em dic? -preguntà una altra vegada Karel. -Mira, nosaltres, les oques salvatges, som humans que hem mort indignament i que hem estat castigats pel cel a errar per la terra fins que no fem una bona obra. Anem pendents sempre de si hi ha algun humà que es trobi en algun destret per a poder ajudar-lo i que alhora ell ens ajudi. Tu no ho saps, però tens una malatia que t'ha debilitat durant el transcurs del últims mesos i ara tens mig peu al paradís -afirmà l'oca. -No sé pas si creure-m'ho. Jo em trobo prou bé -va replicar en Karel. - És comprensible -va dir l'oca. -Puja'm a sobre i t'ho faré veure. Karel obeí l'oca i li pujà a l'esquena. L'oca es va submergir ràpidament a sota de les fredes i profundes aigües del riu. Es va posar a nedar a tota velocitat i, de sobte, Karel i l'oca es van trobar que eren en un refugi dins les roques, on es podia respirar bé. Karel va baixar de l'esquena de l'oca i es va acostar en una vitrina de vidre que contenia columnes de sal. N'hi havia d'altes i de baixes, de diminutes que gairebé ni es veien i…Karel es girà. Darrere seu hi havia un munt d'oques. Es va adreçar a la que hi havia a davant de tot, que era la que Karel suposava que era l'oca que manava. L'havien anomenada Schnäider, i així mateix l'anomenà ell: -Què són aquestes columnes de sal, senyor Schnäider? -preguntà. -Aquestes columnes indiquen la quantitat de vida que queda a les persones que són de la família del gran Slorkhê, rei d'aquestes aigües i, com ja deus saber, avantpassat teu -contestà l'oca Schnäider. -La teva és aquesta que li queden quatre grans comptats. Per a poder sobreviure, hauràs de viatjar fins a la desembocadura d'aquest riu. Un cop allà, hauràs de recollir la sal de la roca roja i abocar-la a sobre l'estàtua que tenen aquí a Pardùbice. Karel, alarmat, acceptà d'anar a la desembocadura, però demanà a les oques si el podien acompanyar. Totes ho acceptaren i aquella mateixa nit sortiren cap a Hamburg, on hi ha la desembocadura del riu Elba. Van volar en línia recta durant tota la nit i tot el dia; van sobrevolar Praga, Nuremberg, el curs del riu Main, i en caure la nit van aterrar a Colònia a descansar. Van dormir tres hores i després van tornar-se a posar en marxa sobrevolant novament més ciutats alemanyes: Düsseldorf, Dormund, Bremen... Finalment, van arribar a Hamburg quan la nit del tercer dia se'ls tirava al damunt. Unes oques van buscar la roca roja pel tram final de l'Elba, mentre unes altres, acompanyades pel noi, van vorejar la costa del golf de Helgoländer. Karel va ser el primer que va veure la roca i, amb l'ajut de totes les oques, se la carregà a l'esquena. Feia un pes considerable i la tornada es va fer més llarga. Quan van arribar a Pardùbice, a la columna de sal de Karel tant sols hi quedava un gra. El noi es va apressar a abocar la sal que contenia la roca roja sobre de l'estàtua d'Slorkhê, rei de les aigües del riu Elba. Instantàniament, les oques salvatges es van anar convertint en un núvol de fum que va anar pujant cap al cel. Les oques havien trobat per fi el descans per tota l'eternitat. Karel es posà a plorar. Estava trist i content alhora perquè les oques havien trobat repòs, però no les tornaria a veure més. O…qui ho sap. Potser sí. Karel no ho podia saber. El que sí que sabia era que aquella primavera del setanta-nou per a ell seria inoblidable. |
|
Blai Martí de 1r ESO
|
|
|
Torbament de l'ànima, commoció psicològica davant el perill. Amiga de mafiosos, amant de facinerosos. Carceller del poble que l'estreny fins més no poder. Arriba del bracet de falsos ideals, alliberats en petites dosis, a poc a poc. Per alliberar-la en un punt, tota alhora, per privar a la nació d'un pensament lliure. Botxí de la reflexió del ciutadà, que a través d'una exposició manipulada l'amaga sense deixar-la anar. |
|
Jordi Chalé de 3r ESO |
|
* * * * * * |
|
Entres a l'habitació, on d'entre altres persones de la festa, hi és ell. Te'l mires. Et torna la mirada. Somrieu. Saludes, i vas fent dos petons a tothom fins que arriba el seu torn. Per començar, els seus dos petons ja els trobes diferents als altres; són més ben fets, amb més sentiment i amb més força, dissimulant els nervis i la timidesa. Avui estàs decidida, li diràs. L'ambient és el de la típica festa adolescent, on la gent es sent d'allò més gran i més original. La música està forta, és música que t'agrada. Tothom està per allà fen el burro, rient, parlant i fent "follon", però a tu t'és completament igual. Te n'adones que estàs asseguda i avorrida. No ets la mateixa de sempre. En aquell moment només fas que mirar-lo, estàs obsessionada. Fas el cor fort i seus al seu costat, cosa que també faries en un dia normal, perquè teniu molt bon rotllo, però avui es diferent. Quan ja estàs asseguda, ell t'agafa amb gràcia per l'esquena, i et pregunta que com va, i comenceu a parlar de "parides" i a riure. Mentre aneu parlant tu li vas donant voltes a l'assumpte. Penses que li has de dir, o més ben dit, que necessites dir-li. I que també ell hauria de saber-ho. Però just quan estàs decidida i veus clarament que li has de dir, mentre estàs pensant la manera de treure el tema en aquell mateix moment i en aquell mateix lloc, de cop! Se t'encén la llumeta. Nervis. Dubtes. Penses si realment li has de dir el que penses, o millor ho deixes córrer i deixes les coses com estan. Et pares a pensar i veus que tampoc esteu malmenat; sou amics i teniu confiança l'un amb l'altre. Per que espatllar-ho? Total, no saps com s'ho prendrà. Per que arriscar-se? No val la pena. Continues parlant de temes divertits, però que en aquell moment els trobes vulnerables. Al final has decidit un dia més de no dir-li, i intentes fer-te creure a tu mateixa de que callar és el més assenyat, i que és millor per tothom. Quan de veritat, saps perfectament que el que tens és vergonya, i por del que et pugui dir o pugui pensar, és simple covardia. Ha anat passant l'estona. És tard. Tothom comença a marxar. Ve cap a tu a dir-te adéu. T'agafa per la cintura suaument i et fa un petó a la galta. Preciós, però ni que anés amb la intenció de voler alguna cosa més no te'n hauries adonat, perquè estàs totalment submergida en el teu món, i no reaccionaries ni que et toqués la loteria. Estàs lamentant que avui tampoc li has dit. Te'n adones de que has perdut un altre oportunitat, i simplement li respons amb un adéu molt senzill i sec. Se'n va. De sobte reacciones i te'n adonés que el teu amic t'acaba de dir adéu i t'acaba de fer un petó. Se t'escapa de la boca un -adéu!-, és un fil de veu, molt fluix, com si t'acabessis de despertar, però ell el sent. Es gira. Somriu. Torna enrere i et pregunta si estàs bé. Penses durant un instant i deixes anar un -no- que sona molt sincer. Et passa la mà per l'espatlla. Et pregunta que si vols que t'acompanyi a casa. Tu respons que d'acord. Us acomiadeu dels altres i marxeu caminant. Comenceu a parlar, i tu li dius que no estàs ve per culpa d'una discussió amb una amiga teva; una excusa perfecte per fugir d'estudis. Continueu parlant d'aquest tema, quan te'n adones que, "tonta" de tu, aquest és el moment perfecte! L'oportunitat ideal. Decideixes que t'has de llençar a la piscina. Prou covardia i monotonia. Prou de lamentacions i secrets. Prou d'il·lusions i fantasies que es poden fer reals. Més empenta i sinceritat. Més ganes de viure amb emoció. Penses que has de ser més valenta, has de trencar el gel i dir-li, perquè acabes d'acceptar que ja no pots més, que estàs farta d'obsessionar-te. En aquell instant, ell està parlant d'una historia d'un amic seu. No l'escoltes. El talles de cop. Dius que es mentida. Ell no compren res. S'estranya, però deixa que t'expliquis. Agafes aire. Fas el cor fort hi dius: - El que faré ara no si val la pena, i potser a tu t'és igual, però crec des de fa molt de temps que ho has de saber. No t'espantis, perquè se el que vaig a dir, i com que em va molta vergonya, t'ho diré de cop. Has de saber que m'agrades molt, i que ara, et tinc aquí davant, a un metre, però m'agradaria tenir-te a menys, em moro de ganes d'abraçar-te i de tocar-te... bé.... el que vull dir-te amb tot això, es que ....[silenci] es que t'estimo; això mateix: t'estimo. [silenci] La veritat, es que em pensava que no arribaria mai el dia que m'atrevís a dir-t'ho, però mira, ara ja ho saps, i saps que, em sento molt millor, no ho se, m'he tret un pes de sobre. Suposo que ara no sabràs que dir-me, ni jo tampoc a tu, per tant, ara, agafaré, i continuaré caminant per allà, i convindria que tu te n'anessis just per l'altre costat, no? D'això que acaba de passar ja me'n diràs alguna cosa, perquè, crec que t'ha "pillat" per sorpresa- Just acabes de dir això, i te'n adones que t'acabes de declarar. Tens una sensació estranya, et tremolen les cames i no saps si has fet be de dir-ho. Us quedeu mirant l'un a l'altre. No parleu. Agafes la iniciativa. T'acostes. Li fas un petó als llavis. Estan freds i humits. Et corre un calfred pel cos. Lentament te'n separes. Deixes anar un adéu molt a poc a poc i molt tendrament. Ell repeteix l'acció. Cadascú se'n va cap a la seva direcció. Silenci absolut. Quan gires la cantonada t'atures. Reflexiones. Avui li has dit. Penses que, malgrat no sàpigues de que ha servit, ni el motiu pel qual li has acabat dient, estàs més orgullosa i satisfeta de tu mateixa del que et pensaves. Avui has comprovat que arriscar-se a dir-li ha valgut la pena. No tens ni idea del que dirà ni del que està pensant ara, però et sens millor que mai i continues caminant. Estàs tranquila. Tornes a ser tu. |
|
Anna Vallès de 4t ESO
|
|
|