“L’escala de l’edifici on vivia el senyor Genís tenia uns esglaons que s’havien anat polint amb el temps i relliscaven. Per això, els baixava a poquet a poquet, i si es creuava amb algun veí sempre deia educadament:
–Bon dia. Passi-ho bé.
Els veïns, però, mai no el saludaven. I continuaven pujant capficats en les seves cabòries diàries.
«Parlo massa fluixet», es retreia el senyor Genís, i tot seguit s’arronsava d’espatlles i xano-xano continuava baixant fins al portal de la casa.
Al senyor Genís li agrada prendre’s una tasseta de poliol després de dinar. El feia pair millor. De manera que, abans de tornar a la feina, entrava en un bar i demanava educadament:
–Un poliol, si és tan amable.
Però el cambrer sempre passava de llarg tot atrafegat atenent altres clients.
El senyor Genís, aleshores, s’arronsava d’espatlles i se n’anava a l’oficina amb les mans a les butxaques mentre barrinava: «van de bòlit els cambrers».”

L’home invisible, pàg. 7.

Fa bona pinta, oi?