“Vaig fer-ho. Vaig anar a veure’l al campament. I després, quan em demanà que li portàs menjar, vaig fer-ho també.
–I ara on vas? –em preguntà ma mare, quan em va veure sortir de casa ja Sol post.
Jugant, jugant m’havia oblidat de José Muñoz. Vaig replegar amb una grapada un poc de pa i una mica d’embotit i vaig partir afuat.
–Què t’enduus?
–Ara venc! –vaig fer, sense cap explicació.
–No tardis!
Vaig córrer per la garriga com si m’encalçàs un ca llebrer. Em vaig fer més d’una esgarrinxada a les cames. Els homes ja no eren a l’obra del camí. Vaig anar fins al campament. Temia no trobar José Muñoz. Sobretot, no volia que es pensàs que li fallava. A la fi vaig arribar-hi.
Vaig apropar-me al reixat que (...) cerclava el camp. I, arriscant-me que els vigilants em guipassin, vaig fer-me prop de les tendes que ocupaven els presos.
–Pst! Pssst! –vaig fer.”