Jo vull ser com la Núria. Vull tenir el seu caràcter, la seva fermesa! Veu un fantasma i ni cau de cul!

És ben clar que la Núria podria ser una gran científica. És una persona que no té prejudicis: abans de jutjar, primer observa i escolta. Jo, al seu lloc, no m’hauria cregut el que veien els meus ulls. I, en canvi, ella dóna un vot de confiança a aquell llençol tibat i amb dos ullets, i deixa de banda la por de les coses desconegudes per descobrir què s’amaga darrere un fantasma. Ben fet que fa!

I, a més de tot això, és espavilada i inquieta, li agrada saber coses i, sobretot, s’hi pot confiar: sap guardar secrets. Ja ha tingut sort, ja, Sir William de conèixer-la, perquè quan ell es fica de peus a la galleda fins més amunt dels genolls, la Núria l’encobreix. I prefereix conservar l’amistat amb el fantasma que escampar la troballa als quatre vents i convertir-lo en un espectacle.

Un tros de noia, aquesta Núria. Gràcies a ella puc afirmar sense cap mena de dubte davant tota la comunitat científica que els fantasmes existeixen. Ja he començat a estudiar els llençols de casa meva: els tinc estesos a les cadires del menjador, els preparo un cafè amb llet per esmorzar i els faig preguntes sobre les seves vides. De moment no m’han contestat, però n’hi ha un que jo diria que em mira...