|
|
|
|
Definició
El moviment surrealista s’inicià l’any 1919 quan els poetes André Breton i
Phillipe Soupault començaren a publicar la revista "Littérature", que es
convertí en el focus de la nova avantguarda de París. S’hi publicaren textos
d’escriptura
automàtica i, l’any 1924, el Primer Manifest del
Surrealisme. El Surrealisme no és pròpiament un estil artístic sinó un moviment
molt més ampli que adoptà formes molt diverses. André Breton definí el Surrealisme
com un "automatisme psíquic pur, per mitjà del qual s’intenta expressar,
verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del
pensament". La inspiració bàsica de Breton procedia de les teories del metge
vienès Sigmund Freud. Les investigacions de Freud sobre l’existència d’un nivell
mental inconscient, dipositari del coneixement més profund de la persona, i de la
possibilitat d’accedir a aquest nivell mitjançant tècniques com l’associació de
paraules o la interpretació dels somnis, són la base teòrica del surrealisme.
Les obres més importants de Freud com "La interpretació dels somnis" i
"Psicopatologia de la vida quotidiana" es van començar a publicar a
França a partir dels anys 20, però Breton ja havia tingut ocasió d’experimentar
amb tècniques derivades de les investigacions de Freud quan treballava d’auxiliar
en un hospital, durant la Primera Guerra Mundial. Tot i així, el gust estètic de
Sigmund Freud era molt tradicional: Freud mai no acceptà l’obra dels artistes
surrealistes, només li interessà una mica la pintura de Salvador Dalí, que el
visità a Londres durant la Segona Guerra Mundial.
Pintures automàtiques
En pintura, el Surrealisme porta a utilitzar la imatge com a signe
d’un món personal amagat que podem descobrir si aconseguim bloquejar
el control racional de la ment. Els artistes surrealistes com
André
Masson, Max Ernst o Jean Arp, utilitzaven mètodes
per produir imatges sense una planificació prèvia, i intentaven després
"llegir" aquestes imatges per tal d’esbrinar què volien dir.
La tècnica del "frottage", o del "grattage", de Max
Ernst son un bon exemple d'aquest mètodo
El collage pictòric:
Una altra tècnica molt freqüentada pels surrealistes era el joc anomenant
dels "cadàvers exquisits", que consisteix que unes quantes
persones confeccionin un dibuix afegint elements sobre una tira de paper
que es va plegant perquè no es pugui veure la part precedent. Aquest mètode
condueix a l’associació d’elements diferents, trets del seu context,
que pot produir un sentit nou, inesperat, que ens pot revelar elements de
l’inconscient. La idea procedia del poeta Isidore Ducasse, Comte de
Lautréamont, que a "Els Cants de Maldoror" havia esmentat
la bellesa de la coincidència fortuïta d’un paraigua amb una màquina
de cosir a sobre d’un llit de dissecció.
Max Ernst construí imatges pictòriques en les quals relacionava elements
molt dispars, com si fossin elements retallats d’un altre context i
enganxats, d’aquí l’associació amb el collage
. El resultat és una imatge metafòrica, és a
dir, una imatge ambigua en la que es juxtaposen dues realitats distants:
la força de la metàfora, per als surrealistes, consistia en que trencava
amb els procediments convencionals d’interpretació de l’obra.
D’altra banda, Miró utilitzà sovint la imatge associada a la paraula en
sentit poètic, per les seves qualitats d’evocar un món personal, sense cap
voluntat de representar res. Paraules i imatges s’integren a la tela també
com si fos un collage
, no s’expliquen mútuament , funcionen només
com a signes amb el mateix valor.
Imatges de Somnis
Segons Freud, els objectes de la vida quotidiana es transformen, en el somni,
en signes molt significatius dels nostres desitjos i de les nostres obsessions.
Les pintures que fan referència a imatges de somnis no s’elaboren per procediments
automàtics sinó que responen a un procés de composició i d’execució controlat
conscientment. Per aquesta raó Freud les criticà dient que no revelaven
l’inconscient sinó la consciència. Pretenen ser una mena de fotografia de les
construccions irracionals que la ment pot produir : Salvador Dalí,
René Magritte,
Ives Tanguy
i també Ernst, utilitzen una tècnica molt minuciosa i detallada per
reproduir aquestes construccions, que ens poden revelar factors amagats de la nostra
personalitat.
Els objectes surrealistes
A partir dels anys trenta els surrealistes produïren un tipus d’obra radicalment
nova, que deriva en gran part del dadaisme: els objectes surrealistes. Podien ser
muntatges de l’artista, o peces industrials que l’artista sotmet a algun tipus de
transformació, i obeïen sempre a la projecció del món intern i del desig: el resultat
és sempre una peça problemàtica i intrigant, que és real i alhora incomprensible.
|
|
|
Max Ernst, La ciutat sencera 1935-36, oli sobre
tela, 60 x 81, Kunsthaus, Zuric.
La part central és el resultat d’una la tècnica nova. El "
frottage" consisteix en col·locar un paper sobre una superfície
rugosa -una fusta, una paret vella- i passar un llapis per sobre el
paper per tal que quedi una zona colorejada de manera irregular.
Segons el resultat el dibuixant afegeix alguns elements que
converteixen aquestes formes irregulars en una imatge. El mateix
procediment es pot fer amb pintura, pintant primer la tela i rascant
després sobre una superfície rugosa, és el "grattage".
|
|
Joan Miró, Una estrella acaricia el pit d’una negra
(poema pictòric), 1938, oli sobre tela, 129,5 x 194, 3, Tate Gallery
La paraula "négresse" a sobre la forma ondulant en vermell ens
suggereix que aquesta forma pot ser una dona, i el seu pit, el triangle del
mateix color.
|
|
Salvador Dalí, El Gran Masturbador, 1929, olí
sobre tela, 100 x 105, Museu d’Art Reina Sofia, Madrid
El mètode "paranoico-crític" de Dalí deriva directament de les teories
de Freud. La paranoia és un desordre mental caracteritzat pel deliri i les manies
persecutòries: porta a interpretar la informació de manera errònia, però
possible, i s’atribueixen a les persones o als objectes intencions o qualitats
que no hi són però que serien racionalment possibles. Dalí l’aplicà a la
imaginació creativa. El mètode de Dalí consisteix a interpretar el món visual
com un paranoic, veient dobles significats en els objectes més banals. La forma
del cap, que representa Dalí com a masturbador compulsiu, s’ inspira en una roca
de cala Cullaré, al cap de Creus. Trobem sovint, en les pintures de Dalí, les
imatges dobles: la roca és alhora la cara de Dalí i el cap de Gala, la dona del
poeta Paul Eluard que havia visitat Dalí a la seva casa de Port Lligat aquell
estiu, i amb la que Dalí somiava .
|
"Per a Dalí era evident que, combinant els seus propis símbols i els de Freud,
havia ensopegat una fórmula original, subjectiva i objectiva alhora, per expressar
les seves ansietats i els seus desigs més íntims. Aquest descobriment el va conduir
de dret a una de les èpoques més fructíferes de la seva carrera. "
| |
Ian Gibson, "La vida excessiva de Salvador Dalí"
|
|
|
|
|
|
Max Ernst, Celebes 1921, oli sobre tela, 125,5 x 108,
Tate Gallery, Londres.
Aquest tipus de pintures surrealistes utilitzen una tècnica pictòrica molt
precisa, de contorns ben definits, per construir unes imatges aberrants: una
mena d’elefant amb cap de toro al costat d’un arbre que sembla un conjunt de
peces mecàniques i al davant una figura femenina sense cap que el vol guiar.
|
|
|
Alberto Giacometti: Bola penjada, 1930, guix i metall,
col·lecció privada
Segons Giacometti l’escultura és una projecció del desig més que no el resultat
d’un procediment formal o estètic.
|
|
|
|
Joan Miró, Objecte 1931, Assemblage: fusta pintada, acer,
cordill, os i granet., 40 x 29,7 x 22, Museu d’Art Modern, Nova York
|
|
|
|
|
Meret Oppenheim, Objecte (esmorzar pelut), tassa, plat
i cullera folrats amb pell. 7,3 x 23,7, Museu d’Art Modern, Nova York
Els objectes surrealistes sovint fan al·lusió a qüestions relacionades amb la
sexualitat i les obsessions: aquí amb la pell aplicada a un objecte destinat al
contacte amb la boca.
|
|
|
|
| |
|
|
