Fauvisme
EL QUADRE
EL FAUVISME
ANTECEDENTS
L'AUTOR
SÍNTESI

 

L'autor: Henri Matisse

Henri Matisse (1869- 1954) és considerat un dels pintors més importants del segle XX. La seva fama arrenca de l’època en que encapçal à el moviment "
fauve", però la seva evolució personal com a pintor i escultor prosseguí més enllà de l’impacte del fauvisme.
Fou un artista de vocació tardana: començà a interessar-se per la pintura als vint anys, quan treballava de passant al despatx d’un advocat. Durant una llarga convalescència la seva mare li regalà una capsa de pintures, l’any següent Matisse decidí marxar a París per estudiar a l’Escola de Belles Arts i dedicar-se exclusivament a pintar.
La seva formació evolucionà a partir de l’estil estrictament acadèmic del seu primer mestre
Adolphe-William Bouguereau, passant per la influència del pintor simbolista Gustave Moreau fins al seu interès pels pintors impressionistes com Degas o Camille Pissarro i dels post-impressionistes com Paul Cézanne, Paul Gauguin i Vincent Van Gogh.
A partir de l’any 1899 Matisse començà a exposar al "Salon des Indépendants" i es convertí en un dels pintors més destacats dels cercles artístics de París. Tot i així, fou una època de dificultats econòmiques, fins que l’any 1905 obtingué un gran èxit quan exposà, amb els seus amics, Maurice Vlaminck i André Derain, una sèrie de quadres que havien estat pintant durant l’estiu al poble mariner de Collioure. L’estil propi del grup que exposava amb Matisse, caracteritzat per l’ús molt lliure de colors vius i contrastats, es definí ràpidament com un moviment d’avantguarda anomenat Fauvisme. L'obra més significativa de l'exposició fou la composició de gran format "Luxe, calme et volupté".
L’impuls innovador de Matisse el portà a interessar-se per l’expressió plàstica d’altres cultures diferents a la tradició europea: viatjà a Espanya i a Algèria cercant la llum i les gammes cromàtiques de la cultura islàmica, i fou dels primers artistes que col·leccionà
màscares africanes. El quadre més admirat a l'exposició de l'any 1906 fou "Le bonheur de vivre" de H. Matisse.
En aquells anys, Pablo Picasso començava a introduir-se en els ambients artístics de París i tingué oportunitat de contemplar el quadre més celebrat de Matisse a casa dels germans Stein. Picasso va concebre la pintura que revolucionaria l’avantguarda del segle,
Les senyoretes d’Avignon (1907), com una resposta al quadre de Matisse: contra l’harmonia i el color, Picasso optà per la desestructuració volumètrica i un primitivisme esquerp oposat a la idealització de Matisse. Les dues composicions monumentals que Matisse pintà en els anys següents, "La Dansa" (1909) i "La Música" (1910), són també una resposta a Les senyoretes d’Avignon i al desafiament del cubisme , que en pocs anys desbancà el fauvisme com a moviment d’avantguarda.
El moviment "fauve" es disgregà al cap de tres anys per donar lloc a les dos tendències que marcarien l’inici del segle XX: el cubisme i l’expressionisme. Matisse seguí en la seva línia d’experimentació amb el color com a component bàsic de la forma, apartat de qualsevol iniciativa de grup.
Les característiques de l’estil madur de Matisse són formes marcades per contorns gruixuts en línies ondulants i amb pocs detalls, taques de color molt estudiades, sense ombres, i un tractament de l’espai sense profunditat, inspirat en les superfícies estampades de les catifes orientals. La seva pintura defuig conscientment l’expressió del sentiment o qualsevol element narratiu, es concentra en motius de la vida quotidiana seleccionats per raons estètiques: flors, el cos de la dona, interiors domèstics, el taller de l’artista. Hi dominen sempre la sensualitat, l’equilibri , l’optimisme i l’alegria de viure.

Somnio amb un art d’equilibri, puresa i serenitat lliure de motius que destorbin o depriments, un art que pugui ser per a qualsevol persona que treballi mentalment, ja sigui escriptor o home de negocis, com una influència sedant, com un calmant, com una bona butaca que ens convidi a descansar de la fatiga física.

Henri Matisse

D’altra banda, Matisse es mantingué sempre fidel a la seva admiració pels grans mestres clàssics, la seva revolta era contra la banalitat i l’estancament de la tradició acadèmica, no contra els grans pintors del passat. Admirava Delacroix, però també Ingres i el pintor simbolista Puvis de Chavannes. Matisse reelaborà el motiu clàssic de Venus sortint del mar a "Le Luxe I " i II
Durant el període posterior a la Primera Guerra Mundial els moviments que dominaren a la pintura europea es decantaren cap a l’abstracció. Per raons de salut, Matisse s’establí a Niça, lluny de la seva família, i es concentrà totalment en la pintura de taller, especialment en la figura femenina. El més característic d’aquest període són les seves odalisques, dones sensuals en interiors exòtics molt decorats, també anomenades "pintures decoratives".
En els darrers anys de la seva vida Matisse esdevingué un home solitari i malalt que vivia a la Riviera francesa, a prop de Niça. Tot i així, la seva producció artística manté el to optimista del període anterior. L’any 1951 realitzà la decoració integral (vitralls, murals i objectes del culte) de la capella del Rosari, a Saint Paul de Vence, i treballà en una ampliació dels collages amb papers retallats, pintats prèviament amb gouache, que havia realitzat per a l’àlbum "Jazz", un llibre que volia expressar en colors i formes les seves reflexions sobre l’art i la vida. Aquesta tècnica de "dibuixar amb tisores "fou una de les grans innovacions del moment.

 


La taula parada

La taula parada, (1897), oli sobre tela, 100x131, col.lecció Stavros S. Niarchos

Aquesta pintura és molt representativa de l’interès de Matisse pels impressionistes: hi podem observar el tractament del color a pinzellades de tons molt vius sense matisar; observem el detall de les estovalles blanques on les ombres que projecten les peces de la vaixella damunt la taula són taques de colors, o la importància dels efectes de llum en la definició dels objectes. Resulta interessant comparar aquesta pintura amb una altra de posterior, a partir del mateix motiu de la taula parada, la dona i la finestra, de l’etapa plenament "fauve": Taula parada (Harmonia roja), 1908


Luxe, calme et volupté

H. Matisse, Luxe, calme et volupté, 1904-1905, oli sobre tela, 98,4x118,3cm, París, Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou
El títol del quadre és una cita del poema de Baudelaire L’invitation au voyage : "Là, tout n’est qu’ordre et beauté,Luxe, calme et volupté" (allà tot és bellesa, luxe, calma i voluptuositat). Vol ser la imatge d’un món tranquil i serè abocat als plaers, amb una humanitat totalment integrada a la natura, el mite de l’Arcàdia feliç o del paradís retrobat. En aquesta obra s’aprecia la forta influència del moviment neoimpressionista , encapçalat per Georges Seurat i Paul Signac, en l’evolució pictòrica de Matisse. El quadre és considerat una obra mestra del període que precedí a l’estil pròpiament "fauve". El color s’organitza en forma de mosaic de taques disposades metòdicament sobre el fons blanc de la tela sense pintar.


Nu blau

H. Matisse, Nu blau (Record de Biskra), 1906, oli sobre tela, 92x140, Baltimore Museum of Art

Matisse realitzà aquesta tela a Collioure, després d’un viatge a Algèria. L’impacte una mica violent d’aquesta imatge ve donat pels contorns gruixuts en negre i les ombres blaves del rostre i per la tensió entre la corporeïtat del cos de la dona i el fons pla, amb el motiu de les palmeres.

Le Bonheur de vivre

Henri Matisse ,Le Bonheur de vivre, 1905-1906, oli sobre tela, 174x238, Merion, Barnes Foundation

Amb aquest quadre Matisse es reafirmava en els principis del moviment "fauve" i abandonava definitivament la manera de fer neoimpressionista. A partir d’aquest moment la família Stein , Gertrud, els seus germans Leo i Michael, i la dona d’aquest Sarah, van començar a comprar-li quadres i Matisse es consagrà com un dels artistes més respectats de les noves generacions..

 
La Dansa

H. Matisse, La Dansa,(primera versió), 1909, oli sobre tela, 259x390, Nova York, Museum of Modern Art

Quan aquesta pintura s’exhibí conjuntament amb "La Música" al "Salon d’Automne" de l’any 1910 Matisse va ser molt criticat. La màxima depuració a partir del motiu del ball en rotllana, que ja es pot veure a "Bonheur de vivre", fou qualificada "d’art caníbal": es veia com una pintura excessivament primitiva.

Matisse explicava així el quadre:

"En aquesta composició, el primer i principal element de construcció era el ritme, el segon, una gran superfície d’ un blau intens (al·lusió al cel del Mediterrani en el mes d’ agost), el tercer un turó verd (el verd dels pins mediterranis contra el cel blau). Amb aquestes dades, els meus personatges nus tan sols podien ser vermelló per obtenir un acord lluminós. (...)

le Luxe I

H. Matisse, le Luxe I, 1907, Oli sobre tela 210x 138, París, Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou.

En aquesta pintura observem com Matisse abandona els colors contrastats del Fauvisme: aquí les taques de color són gairebé transparents i la gamma és de tons suaus lleugerament agrisats.

 
Figura decorativa amb  fons ornamental

H. Matisse, Figura decorativa amb fons ornamental, 1925,. Oli sobre tela, 131x98, París, Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou


il·lustració per al llibre "Jazz"

H. Matisse, Icar, 1947, il·lustració per al llibre "Jazz", serigrafia amb gouache retallat

 



Adolphe-William Bouguereau (1825-1905)

Bouguereau era un artista d’èxit en aquells anys, les seves Venus i nimfes lleument eròtiques són un bon exemple del tipus de pintura que anomenem "acadèmica", basada en el domini del dibuix i de la perspectiva i en un concepte de bellesa i correcció formal que defuig l’expressió i la investigació.




La Naissance de Venus

Adolphe-William Bouguereau. Adolphe-William Bouguereau,La Naissance de Venus (El naixement de Venus), 1863, oli sobre tela, 300x217, Musée d’Orsay, París