Fauvisme
EL QUADRE
EL FAUVISME
ANTECEDENTS
L'AUTOR
SÍNTESI

 

Els antecedents:
Gauguin i el grup de pont - aven

Paul Gauguin (1848-1903) fou un dels pintors més importants del moviment posterior a l’impressionisme que s’anomena postimpressionisme. La seva aportació original consistí a crear un sistema pictòric que s’abstreia de la natura, que rebutjava la imitació per tal de potenciar els valors expressius del color i la forma. Molt influït pel moviment simbolista, Gauguin també cercà un món més enllà de les imatges visuals, però anà molt més lluny que els simbolistes en la seva recerca formal.
Ell es definia a si mateix com un pintor típicament "modern" en el sentit que creia en el paper de l’artista com a profeta d’una forma de vida més autèntica: aquesta autenticitat la buscava en els valors "primitius" entesos com valors naturals d’una cultura sense corrompre, en estat pur.
La seva primera obra que anuncia una ruptura clara amb les maneres de fer de l’impressionisme és "La visió després del sermó", pintada a La Bretanya, al poble de Pont- Aven, on a partir de 1886 Gauguin es retirava a pintar acompanyat del seu amic, el pintor simbolista Émile Bernard, i d’altres artistes.
Gauguin pensava que les societats primitives tenen una cultura artística més propera als interessos dels artistes moderns occidentals. Considerava que l’error provenia del naturalisme que havia introduït l’art del Renaixement, calia anar més enrere per cercar un art no artificial . Aquesta recerca el portà a abandonar París per anar cap a la Polinèsia l’any 1891, i amb una única interrupció de dos anys, residí a les illes del Pacífic (primer a Tahití i després a les illes Marqueses) fins a la seva mort.
L’octubre de 1903, quan es conegué la notícia de la mort de Gauguin, el crític d’art Maurice Denis publicà un article titulat "La influència de Paul Gauguin":

"A principis de 1888 el nom de Gauguin ens fou revelat por Sérusier, el qual tornant de Pont-Aven, ens ensenyà amb molt misteri la tapa d’una caixa de cigars en la que es podia veure un paisatge informe a força de ser sintètic, en colors violeta, vermelló, verd veronés i altres colors purs, tal com surten del tub, sense barrejar amb blanc: Com veieu aquest arbre?- havia dit Gauguin , - verd? - doncs poseu-hi verd, el verd més bell de la paleta. I aquesta ombra?, més aviat blava?, doncs no tingueu por de pintar-la amb el blau més intens..." Ell ens alliberà de tots els lligams que la tradició de copiar ens imposava als pintors."

Així va néixer el grup anomenat del "Nabis" (profetes), format per Pierre Bonnard, Maurice Denis i Bernard Vuillard, que es definien com a continuadors del mestratge de Gauguin en afirmar que la pintura no ha de consistir a repetir sensacions visuals: un signe artificial, una taca, equival a qualsevol signe de la natura. A partir d’aquest moment, la natura tan sols serà un pretext, no l’objectiu últim .

Els antecedents: Van Gogh

Vincent Van Gogh (1853- 1890) fou el més desgraciat de tots els artistes d’aquesta època: la seva malaltia, que ningú no va saber diagnosticar amb exactitud, li produïa freqüents atacs d’angoixa i deliris que el portaren finalment al suïcidi. Un dels grans fracassos de Van Gogh fou el seu intent de crear, conjuntament amb Paul Gauguin, una comunitat d’artistes en un poble del sud de França. Després de conviure un parell de mesos a Arles, els dos pintors es barallaren violentament, Van Gogh es tallà el lòbul d’una orella i al cap d’unes setmanes ingressà voluntàriament en un sanatori psiquiàtric.
L’obra de Gauguin es diferencia en molts aspectes de la de Van Gogh, però s’hi assembla en un dels aspectes fonamentals de la modernitat: la tendència a reproduir i expressar les percepcions psíquiques amb mitjans purament formals, no narratius.
Van Gogh, com Gauguin, també es proposà superar les limitacions de l’impressionisme, que ell considerava massa visual, massa objectiu, massa centrat a captar només l’aparença de la realitat. Per a Van Gogh l’artista hauria de captar l’ essència profunda de la realitat, si volia que el seu art fos vertader. Volia trobar una forma de pintar capaç d’expressar les pulsions vitals de la realitat: tot podia ser vàlid, les deformacions, les inexactituds, els colors arbitraris, si tenia contingut expressiu.

 


La visió després del sermó o la lluita de Jacob i
			  	l’àngel

Paul Gauguin, La visió després del sermó o la lluita de Jacob i l’àngel, 1888, oli sobre tela, 73x92, Edimburg, National Gallery of Scotland.

En aquesta obra Gauguin defineix el seu " primitivisme" com una simplificació formal que permet aconseguir una major intensitat expressiva.

"Crec que amb aquestes figures he aconseguit reflectir amb senzillesa una meravellosa superstició rústica. (...) crec que en aquest quadre el paisatge i la lluita existeixen tan sols dins la imaginació de la gent que està resant, i el resultat ès que es produeix un contrast entre la gent "real" (les gens natures )i la lluita, que té lloc en un paisatge no naturalista i fora de proporció".

Hi trobem també l’ús del color no imitatiu "el fons vermell cadmi: el que es vol pintar és una visió, un estat d’ànim, i no un paisatge concret.


Orana Maria

Paul Gauguin, Orana Maria,( Ave Maria)1891-1892, oli sobre tela, 113x87, Nova York, Metropolitan Museum of Art.



Paul Sérusier, El talismà (1888), oli sobre fusta, Musée d’Orsay, París.

Aquest és el paisatge gairebé abstracte que Paul Sérusier pintà sobre la tapa d’una capsa de fusta seguint els consells de Gauguin. Per als Nabis, esdevingué un talismà, un objecte gairebé màgic, perquè per a ells fou tota una revelació.

 
Natura morta amb càntirs

Paul Gauguin, Autoretrat amb aura, 1889, oli sobre fusta, 79x51, Washington, National Gallery of Art.

Nit estrellada (xiprers i poble)

Vincent Van Gogh, Nit estrellada (xiprers i poble), 1889, oli sobre tela, 73x102, The Metropolitan Museum of Modern Art, Nova York.

Un element molt característic de Van Gogh és la pinzellada llarga i sinuosa, de factura ràpida i enèrgica, que tradueix l’estat anÍmic del pintor, com si fos una cal·ligrafia. Els impressionistes havien renunciat a dibuixar els objectes amb contorns precisos, els pintors simbolistes i el grup de Gauguin havien reintroduït el contorn precís amb negre , inspirant-se en el "primitivisme" : Van Gogh utilitza el contorn i la línia dibuixada amb finalitat no descriptiva sinó expressiva. Així, podem " sentir" l’estat d’ànim del pintor davant d’aquest paisatge a través de l’agitació delirant de les línies que el conformen.

Autoretrat amb l’orella embenada i pipa

Autoretrat amb l’orella embenada i pipa, 1889, oli sobre tela, 51x45, col. particular, Chicago.

Probablement Matisse s’inspirà en aquest retrat, la força dramàtica del qual deriva de la intensitat dels contrastos dels colors complementaris : el vermell del fons i el verd de la jaqueta, el groc/taronja de la cara i el blau/violeta de la gorra, que es repeteixen en les tonalitats de la cara malaltissa, per al retrat de "La ratlla verda". Van Gogh investiga aquí com el color pot produir efectes d’ombra - fixem-nos en la línia verda que fa de contorn de la bena blanca sobre la cara.

 


 

Palas Atenea

Gustav Klimt: Palas Atenea, 1898, oli sobre tela, 75x75, Historisches Museum der Stadt, Viena


El pobre pescador

Pierre Puvis de Chavannes, El pobre pescador, 1881, olí sobre tela, París, Museu del Louvre


El simbolisme fou un moviment artístic i literari que s’inicià en els anys 1874-76 entorn un grup de poetes francesos: Paul Verlaine, Arthur Rimbaud i Stéphane Mallarmé principalment. Consideraven que el món físic i material no era més que l’expressió externa d’un altre món subjacent, molt més ric i complex que només es podia conèixer a través de les intuïcions i de les emocions subjectives. Aquest era el món que el seu art volia explorar.
En pintura el simbolisme significà una reacció contra el realisme que havia dominat durant la segona meitat del segle i contra l’impressionisme, que de fet era una derivació del realisme. Els pintors simbolistes consideraven que l’art no es podia limitar a una representació fidel de la realitat, reivindicaven la imaginació poètica i l’elevació espiritual, i buscaven inspiració en motius literaris, mitològics o històrics, més que en motius del natural.
A França, les figures principals del simbolisme pictòric foren Gustave Moreau , Odilon Redon i Pierre Puvis de Chavannes. Eren pintors figuratius però utilitzaven el color i la forma per les seves qualitats abstractes més que com a formes de representació.
El simbolisme fou un moviment internacional amb moltes variants als països de l’Europa del nord, que donà figures molt interessants com Arnold Blöcklin a Alemanya, Gustav Klimt a Àustria, Ferdinand Hodler a SuÏssa, Edvard Munch a Noruega i Fernand Knopff i James Ensor a Bèlgica.