Expressionisme
EL QUADRE
L'AUTOR
EDVARD MUNCH
L'EXPRESSIONISME
SÍNTESI
DEFINICIÓ
L'EXPRESSIONISME ABSTRACTE

 

L’EXPRESSIONISME ABSTRACTE

Anomenen "Expressionisme abstracte" al moviment estilístic que dominà a Occident en el període 1945-1960. En aquesta anys, i després d’un llarg debat generat per les obres de les primeres avantguardes del segle XX, en els cercles artístics l’abstracció comença a imposar-se com la via més autèntica d’entendre la creació artística. Les condemnes de l’art abstracte realitzades pels governs totalitaris sorgits a Europa durant el període d’entreguerres - les persecucions de "l’art degenerat" dutes a terme pels nazis, o la imposició del " realisme socialista" a l’URSS - contribuïren, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, a que les democràcies parlamentàries donessin suport als artistes més avantguardistes. Molts d’aquests artistes s’havien refugiat als EUA durant la guerra, i molts s’hi van establir definitivament, d’aquí que l’Expressionisme abstracte sigui considerat bàsicament un moviment americà.
L’expressionisme abstracte es caracteritza per la continuïtat dels plantejaments de Kandinsky, amb la inclusió d’elements procedents del surrealisme com la importància del factor atzar, l’irracionalisme i el subjectivisme.
El crític d’art Clément Greenberg, que ha estat un dels teòrics més influents de la segona meitat del s. XX, utilitzà per primer cop aquesta denominació per referir-se a la pintura que es feia en aquells anys als Estats Units, país que esdevingué el centre més actiu de la creació artística -en particular la ciutat de Nova York- quan els centres europeus quedaren estancats per la crisi posterior a la Segona Guerra Mundial.
Sota la denominació d’expressionisme abstracte s’inclouen artistes molt diferents.
Les dos branques més importants de l’Expressionisme abstracte americà són:
la Pintura d’Acció o "Pintura Gestual", que inclou un grup d’artistes molt influïts també per la visió de Picasso: l’art com una lluita de l’individu contra el món . Philip Guston, Robert Motherwell, Willem de Kooning, Jackson Pollock, Franz Kline, Mark Tobey i Sam Francis tenen en comú la pràctica d’una pintura en la qual el gest automàtic de l’artista, plasmat en una pinzellada ampla i empastada, és un element bàsic en la construcció de la imatge, i una estructura compositiva que elimina la distinció clara entre dibuix i pintura: la pinzellada és alhora contorn i taca.
Pintura de Camps de Color (Colour Field Painting) o Pintura de l’Espai defineix l’estil d’un grup de pintors que són més abstractes que pròpiament expressionistes, tot i que no renuncien a l’expressió del seu univers emocional a través de la forma i el color -Rothko afirmava que les seves pintures estaven "carregades de sentit": Clyford Still (1904 - 1980), Mark Rothko (1903 - 1970), Barnett Newman (1905 - 1970) recullen la influència de Matisse i del cubisme analític, fan una pintura de taques planes sense cap funció descriptiva, i exploten el potencial comunicatiu del color quan és aplicat en grans superfícies, de manera que l’espectador s’ha de col·locar gairebé "dins" el quadre per a contemplar-lo.


L’INFORMALISME

A Europa L’Expressionisme abstracte s’acostuma a denominar "Informalisme" i també inclou artistes molt diferents. Tenen en comú la influència de la filosofia existencialista (J.-P. Sartre, Albert Camus) amb el seu èmfasi en la soledat de l’individu, única font de tot valor moral, i en l’angoixa creada per la càrrega de responsabilitat que genera aquesta soledat. Es tracta d’una pintura en la que domina el factor espontani sobre la planificació racional, perquè es considera que aquesta espontaneïtat reflecteix de manera més sincera la condició de l’individu. Art informal no és exactament un art "sense forma" sinó aquell en el qual la forma procedeix d’una creació espontània, inconscient i imaginativa. D’altra banda, els pintors informalistes han heretat del collage cubista, del moviment "Dadà" i del Surrealisme la tendència a experimentar amb noves tècniques i materials: aplicació de sorres barrejades amb els pigments, inclusió de tot tipus d’objectes enganxats a la tela, fins al que de vegades es difícil esbrinar si es tracta o no de "pintures" en el sentit estricte .
Wols (Otto Wolfgang Schulze) i Hans Hartung a Alemanya, Jean Fautrier i Jean Dubuffet 1901-1985 a França, el grup COBRA -Asger Jorn, Pierre Alechinsky, i Karel Appel als Països Baixos, Alberto Burri a Itàlia i Joan Josep Tharrats, Manolo Millares, Rafael Canogar , Antonio Saura i Antoni Tàpies a Espanya són alguns dels noms més significatius.

 


Dues dones al camp

Wilhem de Kooning,Dues dones al camp, 1954, 117,1 x 103,5, oli , esmalt i carbó sobre tela, Smithsonian Institution, Washington, DC.

De Kooning , d’origen holandès, havia treballat com a pintor de parets durant els seus primers anys als EUA. Com a artista, conservà la pinzellada tipus "brotxa", enèrgica i ràpida.

Número 18

J. Pollock, Número 18, 1950, 60 x 56,7, oli i esmalt sobre masonite, Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York.

Pollock pintava fent degotar la pintura sobre la tela posad

1948-C

Clyfford Still, 1948-C, 1948, 205 x 174,6, oli sobre tela, Hirshhorn Museum, Washington DC.

La pintura de Still s’estructura en capes superposades que semblen obrir-se les unes sobre les altres com en una paret esquarterada

Número 10

Mark Rothko, Número 10, 1952, oli damunt tela, 208,5 x 108,5, Seattle Art Museum

Rothko superposa capes de pintura utilitzant la tècnica tradicional a l’oli per crear uns efectes de transparència que generen una gran intensitat espacial.

 
La vaca del nas subtil

Jean Dubuffet, La vaca del nas subtil, 1954, olí i esmalt sobre tela, Nova York, Museu d’Art Modern

Dubuffet ha estat el principal representant de l’"Art Brut", tendència que parteix d’una factura tosca i grollera per explorar amb ironia les possibilitats d’un art que vol ser popular i anti-elitista .
Pintura, 1957

Hans Hartung, Pintura, 1957, oli sobre tela, 181 x 114, Niels Onstad Foundation, Hovikodden

La pintura de Hartung és molt propera a l’"action painting" dels americans: és centra en grans pinzellades caligràfiques en les quals es projecta l’estat emocional de l’artista.
 
Grande Équerre

Antoni Tàpies, Grande Équerre, Museo de Arte Abstracto Español, Cuenca

Saco B

Alberto Burri, Saco B, 1953, tela de sac i oli, 100 x 86, Roma, col·lecció de l’autor

Burri , com també ho fa el català Antoni Tàpies, experimenta amb materials molt senzills com l’arpillera, el cartró, per crear unes obres que semblen fragments extrets d’una realitat pobra i degrada, contemplats amb la mirada de l’artista.