Index
EL QUADRE
L'AUTOR
EDVARD MUNCH
L'EXPRESSIONISME
SÍNTESI
DEFINICIÓ
L'EXPRESSIONISME ABSTRACTE

 

L'expressionisme

El terme "expressionisme" es pot utilitzar en dos sentits:
Per referir-se a la tendència d’alguns artistes, en qualsevol període de la història, a distorsionar i exagerar deliberadament les formes per tal de posar èmfasi en els continguts.
Per referir-se a un període determinat de la història de l’art alemany de principis del s. XX. En aquest sentit podem definir " l’Expressionisme alemany" com un moviment que té el seu origen en el tractament revolucionari del color i de la forma característics de Gauguin i de Van Gogh i en la influència del pintor E. Munch a Alemanya
Durant els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial sorgiren a Alemanya nombroses associacions d’artistes que s’agrupaven per a exposar conjuntament i per convidar els artistes estrangers que es consideraven més renovadors. A diferència del que passava a França, on l’activitat artística es concentrava a París, a Alemanya foren les ciutats de províncies, com Munic o Dresde, les més actives. Els grups més importants foren:

"DIE BRÜCKE" (EL PONT), format l’any 1905 a Dresde entorn d’Ernst Ludwig Kirchner (1883-1938), amb Erick Heckel (1867-1956), Otto Mueller(1874-1930), Hans Schmidt-Rottluf i més tard, Emil Nolde (1867-1956) i Pechstein. L’any 1910 el grup es traslladà a Berlín.
Aquests pintors reaccionaren contra el refinament del modernisme i, seguint la tendència de la Secessió de Munic, reivindicaven una forma de pintar alliberadora i compromesa políticament. Pintaven de manera tosca i grollera, emprant colors sense criteris de versemblança: el color era per a ells un atribut que conferia significat (l’àngel blau, el dimoni vermell). El seu ideal formal era
l’art primitiu. Pintaven amb pinzellades gruixudes i ràpides, de factura molt descuidada, com si no tinguessin tècnica. Traçaven contorns molt angulosos, en part degut a la influència dels procediments característics del gravat sobre fusta, que els pintors del grup van recuperar com a tècnica de la tradició popular alemanya. Pintaven motius sense cap transcendència: el taller del pintor, sortides al camp i escenes de bany en la natura, escenes de prostíbul...
Fou un moviment paral·lel al
Fauvisme francès, però amb unes connotacions de revolta social més accentuades . La forma de pintar d’aquests artistes respon a la creença que l’artista podia transmetre, directament a través de l’art, els seus sentiments i les seves emocions. Hi ha, en els expressionistes de Die Brücke, una "poètica de la lletjor", una complaença en les distorsions i en la degradació de la realitat que respon a la seva visió de la condició humana: una societat degradada, pervertida i alienada des de la seva fundació, la societat alemanya dels temps de l’imperi de Guillem II.
La renúncia a les tècniques acadèmiques permetia una relació més directa i espontània entre l’emoció de l’artista i la seva plasmació plàstica. Aquest "alliberament" implicava també una actitud de rebuig de les convencions socials i de les coaccions de la civilització, per viure d’una manera més autèntica.


EL GRUP DE MUNIC: DER BLAUE REITER (EL GENET BLAU)
L’any 1911 el pintor d’origen rus V. Kandinsky formà a Munic un altre grup sorgit de l’escissió de La Nova Associació d’Artistes: l’acompanyaven Franz Marc, August Macke, A. Jawlewsky ,Alfred Kubin, i posteriorment Paul Klee.
Tenien molts punts en comú amb el grup "El Pont" però eren menys agressius, menys "primitius" i més espirituals, menys experimentalistes i més especulatius. Els interessaven més els aspectes formals que els continguts de protesta. No tenien un programa concret, només pretenien coordinar i recolzar les iniciatives artístiques de caire renovador mitjançant la celebració d’exposicions i la publicació d’un "
Almanac".
Amb Kandinsky, negaven el fonament clàssic de l’art, la renovació de l’art s’hauria de fonamentar en l’irracionalisme, en la investigació del grafisme infantil i en la recerca d’un estat primigeni de l’expressió plàstica que fos incontaminat i innocent.
El grup convidà a exposar amb ells molts artistes estrangers, en especial els que treballaven a París. En un primer moment es deixa sentir amb força la influència del moviment
"fauve" , però també del Cubisme de Braque i Picasso. L’artista que tingué més impacte en els pintors del grup fou Robert Delaunay i el seu "Cubisme Òrfic ", més colorista i també més abstracte que el cubisme de Braque i Picasso.

EL GRUP NEUE SACHLICHKEIT, NOVA OBJECTIVITAT, Berlín 1920- 1930 El grup "Nova Objectivitat" sorgí a Berlín després de la Primera Guerra Mundial com a reacció contra l’espiritualisme i les tendències abstractes de l’etapa anterior. Otto Dix, Georg Grosz i Max Beckmann eren els components més destacats.
L’art ,segons ells, havia d’arrelar en les contradiccions de la realitat, no es podia eludir la duresa i la crueltat que els horrors de la guerra havien mostrat. Calia fer un art de contingut revolucionari , que fos útil als homes.
Aquesta reacció té a veure amb l’esfondrament del l’imperi alemany i la caiguda de la dinastia dels Hohenzollern. La proclamació de la República a Weimar oferia esperances de llibertat, però la misèria i la desmoralització produïdes per la humiliació de la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial, la tensió pre-revolucionària generada pel triomf de la Revolució bolxevic a Rússia, i la debilitat del govern republicà , creaven una situació difícil que calia superar. Així sorgí un "realisme expressionista" fortament marcat per la ideologia socialista, a mig camí entre la crònica, el reportatge social o el documental de denúncia.


Grup d’artistes: Otto Müeller, Kirchner, Heckel, Scmidt-Rotluff

L. Kirchner, Grup d’artistes: Otto Müeller, Kirchner, Heckel, Scmidt-Rotluff, 1926-27, oli sobre tela, 168 x 1260, Museum Ludwig, Colònia

Banyistes a Moritzbug

Kirchner, Banyistes a Moritzbug, 1909-1926, oli sobre tela, 151x199, Galeria Tate, Londres

La zona dels llacs de Moritzburg , prop de Dresde, era un dels paratges preferits pels pintors del grup per retirar-se a pintar escenes de nu en un entorn natural

xilografia a partir d’una pintura d’Ernst Ludwig Kirchner per al Catàleg del grup d’Artistes "Brücke"

Erich Heckel, xilografia a partir d’una pintura d’Ernst Ludwig Kirchner per al Catàleg del grup d’Artistes "Brücke" (El Pont), col·lecció Buchheim

Les lletres KG signifiquen Künstlergruppe = grup d’artistes

La xilografia o gravat sobre fusta fou una tècnica molt emprada pels membres del grup.

Dos noies gitanes

Imatge: Otto Mueller, Dos noies gitanes, de "La carpeta dels gitanos", 1927, litografia, 70x50

Pot ser interessant comparar aquesta sèrie de litografies amb les "pintures de gitanes" del català Isidre Nonell (1872-1911), encara que no se’l pot considerar pròpiament un pintor expressionista.

 
Gitana vella

Isidre Nonell, Gitana vella, 1905, oli sobre tela, 131 x 116, col·lecció Crèdit Andorrà

Àrab

Nolde, Àrab, 1920, oli sobre tela, 66,5x51, col·lecció Buchheim

Nolde era el més "salvatge" dels expressionistes, la seva pintura és extremadament amorfa, sovint pintava amb draps impregnats de pintura per obtenir un efecte "primitiu".

Nolde deia:

"Els colors són vibracions semblants al repic de campanes de plata i sons de bronze que anuncien felicitat, passió i amor, ànima, sang i mort"

Mercat a Tunis

A. Macke, Mercat a Tunis, 1914, aquarel·la 29x25,5 Col·lecció particular

El tractament del color a la pintura de A. Macke (1887-1914) deriva de la influència de Robert Delaunay.

 
Vaca groga

Franz Marc, Vaca groga, 1911, oli sobre tela, 140x190, The Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York

Paisatge prop de Murnau

V. Kandinsky, Paisatge prop de Murnau, 1910, oli sobre cartró 34 x 45, col·lecció particular, Böbligen

Kandisnky es retirava sovint a pintar a la localitat de Murnau, als Alps bavaresos, on la seva dona, Gabriella Münter, també pintora, adquirí una casa. Kandinsky i Paul Klee van ser els únics pintors del grup que evolucionaren ràpidament cap a un art abstracte.

L’estil d’aquest paisatge és molt proper a l’estil de la "Composició IV", però és més una "impressió" de la natura sense elaborar.
Cap Blau

A. Jawlensky,Cap Blau, 1912, cartró 60,5x44,5, col·lecció Buchheim. Jawlewsky (1867- 1940) era un pintor d’origen rus molt influït per Matisse i per la pintura popular russa

 
Miza de nit al cafè

Otto Dix,Miza de nit al cafè, aquarel·la sobre llapis 56,7x38,7, col·lecció Buchheim

Otto Dix pintà els desastres de la guerra en un cicle de cinquanta gravats sobre la Primera Guerra Mundial i també la degradació dels ambients nocturns berlinesos. A la manera expressionista, utilitza les distorsions i les exageracions per expressar la condemna moral de la violència

Paisatge prop de Murnau

Geog Groz, Escena urbana, 1925, oli sobre tela, 81,3x61,3 Fundació Thyssen-Bornemisza, Madrid

Grosz pintava ambients típics berlinesos amb un estil inspirat ens els gravats populars i en els "grafittis" urbans
Dona amb barret

Max Beckmann, Dona amb barret, 1944, oli sobre tela, 60,5x40,5, col·lecció Buchheim

Beckmann és el més expressionista del grup, les seves figures són sempre gesticulants i imponents, plenes de grandesa tràgica.

 
 

 

Secession vol dir trencament, partició; el terme prové del llatí, la secessio plebis :havia estat l’intent dels plebeus de l’antiga Roma d’abandonar la República que consideraven mal governada pels patricis.
Va ser el nom que, a partir de l’any 1870, van adoptar els moviments d’artistes joves a Alemanya. Sorgiren a l’escalf del moviment modernista -Die Jungen- amb el seu eclecticisme estilístic que negava la rigidesa de l’historicisme dominant durant tot el s. XIX. L’objectiu dels secessionistes era trencar amb les institucions acadèmiques i les exposicions anuals controlades per les Escoles Oficials de Belles Arts, i exposar pel seu compte. S’inspiraven en iniciatives com la dels impressionistes a París (Salon des Indépendants, 1886), o el grup Les Vingt a Bèlgica (1884). Les Secessions més importants van ser la de Munic, l’any 1892, encapçalada pel pintor impressionista Lovis Corinth, la de Berlín, l’any 1893 , encapçalada per Hans Liebermann, també molt influït per l’impressionisme, i la de Viena, l’any 1897 , que tingué lloc quan el pintor simbolista Gustav Klimt, que havia provocat un gran escàndol en ser rebutjat el seu projecte per decorar el paranimf de la Universitat, animà els artistes més inconformistes a fundar la seva pròpia associació al marge de l’oficial.

 

 

 

Paul Klee(1879-1940) "L’art no expressa el que és visible, més aviat fa visible"

Klee és el més interessant dels pintors abstractes d’aquesta època. És el primer que aconseguí crear un nou llenguatge pictòric amb components no realista: formes, taques de colors i motius molt estilitzats. S’interessà pel cubisme de Picasso i l’orfisme de Delaunay . Fou un artista d’una energia excepcional: entre el 1900 mi el 1940 produí un total de 9146 obres entre aquarel·les, dibuixos, gravats, olis i experiments amb pintura sobre teles d’arpillera i altres, d’una riquesa inventiva sorprenent. El seu llenguatge és riquíssim i molt variat. Fou el primer artista que investigà les imatges de l’inconscient. En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial la seva pintura deixa sentir la influència del surrealisme.
Segons Klee l’art és comunicació intersubjectiva, no calen referències directes a la natura, no cal representar-la, perquè l’art és una força natural.

Aplica el símil de l’arbre al procés artístic:

Branques = Obra

Tronc = Artista

Arrels = Realitat

 

 

 

 


Nuda Veritas Nuda Veritas

Gustav Klimt, Nuda Veritas, gravat per al primer exemplar de la revista -de la Secessió vienesa , "Ver Sacrum" (Primavera Sagrada). La veritat mostra el seu mirall a l’home modern cercant una nova veritat, sense prejudicis ni hipocresies.


Petit port

P. Klee, Petit port, 1914, Berna, col.lecció Félix Klee

La realitat s’ha de transformar per convertir-se en obra d’art: "Ningú dirà que la copa de l’arbre ha de créixer segons la imatge de les arrels. Entre el dalt i el baix no hi pot haver una imatge reflectida. És obvi que diferents funcions que s’expandeixen en elements diferents han de produir divergències vitals. Però tot i així, sovint l’artista troba que li neguen aquest allunyament de la natura que el seu art exigeix. Fins i tot se l’acusa d’incompetència i de distorsió deliberada. I en canvi, si s’està al seu lloc, al tronc de l’arbre, no ha de fer res més que contemplar i transmetre el que li arriba de les profunditats. No ha de seguir cap norma - només transmetre. La seva posició és humil. I la bellesa de la copa no és la seva. Ell és només un conducte."

P.Klee, "Über die moderne Kunst", 1924



Resonància de la flora meridional

P.Klee, Resonància de la flora meridional, 1922