Cubisme
EL QUADRE
L'AUTOR ANTECEDENTS
EL CUBISME
SÍNTESI
DEFINICIÓ
ELS GALERISTES
L'ORFISME
EL FUTURISME

 

Definició

A partir de l'any 1909 P. Picasso i G. Braque decidiren treballar plegats i compartir experiments i troballes. Els preocupava més arribar a un nou llenguatge pictòric que no pas el valor estètic dels seus quadres, i això els portà a centrar-se en motius banals del seu entorn quotidià: bodegons amb ampolles, gerres, diaris o instruments musicals i retrats d'amics i coneguts. El seu objectiu era desenvolupar un mètode pictòric essencialment realista, que prescindís de la descripció naturalista dels detalls per cercar l'estructura bàsica dels objectes en l'espai.
Per il·lustrar-ho amb un exemple:

 


Quan volem representar un cub, tradicionalment el dibuixem en perspectiva, o sigui, des d'un sol punt de vista. Això produeix una imatge que ens dóna informació de, com a molt, tres cares del cub.
La proposta cubista implica oferir a l'espectador una composició d'imatges de diferents punts de vista de l'objecte.
Seria com desplegar el cub i combinar en una imatge les sis cares, llavors tindríem una composició sobre un objecte amb punts de vista múltiples.

Aquesta seria, de forma molt esquemàtica, la manera de procedir del "cubisme". Picasso deia que pretenia pintar figures que un cop retallades es pogessin reconstruir com escultures. Cercaven una visió totalitzadora en l'espai i en el temps: volien integrar la figura i el fons de manera que es produís una solució de continuïtat entre l'objecte i l'espai que ocupa, i podien representar visions diverses del mateix objecte a la mateixa tela.

El cubisme analític

En els anys 1909-1912 Picasso i Braque desenvoluparen el "cubisme analític", és a dir experimentaren amb la descomposició de la imatge en plans geomètrics de colors neutres estructurats en facetes .

Aquesta tècnica els portà cap una progressiva desintegració de l'objecte representat, de manera que gairebé no el podem identificar: les pintures dels anys 1911 i 1912 han donat nom al "cubisme hermètic", una fase en la que el cubisme pràcticament porta a l'abstracció. Però Picasso i Braque es consideraven "pintors realistes", l'abstracció no els interessava. En arribar a aquest punt començaren a introduir en la pintura elements "realistes" no icònics, és a dir que no fan referència a la realitat per similitud visual: primer foren lletres escrites sobre la pintura : "Le Bal" o "Ma Jolie".

"Perquè havien descobert que el veritable caràcter de la pintura i de l'escultura era el mateix que el de l'escriptura. Els signes emblemàtics del món extern no són miralls reflectants d'una forma més o menys deformada d'aquest món, sinó el resultat de les mateixes pràctiques artístiques. Una dona en un quadre no és una dona, és un conjunt de signes que jo interpreto com una "dona". Quan escrivim en un full de paper "d-o-n-a", si coneixem la llengua catalana i sabem llegir, no tan sols llegirem la paraula "dona" sinó que veurem, per dir-ho així, una dona. En els quadres passa el mateix, no hi ha cap diferència. Bàsicament, la pintura no ha estat mai un mirall del món extern, ni tampoc ha sigut similar a la fotografia; és una creació de signes(...)."

HenryKhanweiler, citat a F. Francina, "Realismo e ideología", a Primitivismo, Cubismo y Abstracción

El cubisme sintètic

Més endavant decidiren enganxar directament sobre la tela "trossos de coses reals" com papers d'empaperar, retalls de diaris, trossos de linòleum. Així neix una tècnica nova, que tindria una influència cabdal em les arts de la segona meitat del s. XX, el collage. (Una lectura molt recomanable per entendre la transcendència de la tècnica del collage en el capgirament en la manera d'entendre la pintura contemporània és el llibre de R. Krauss, "Los papeles de Picasso".)
L'experiència del collage implicà un replantejament del llenguatge cubista:
En els anys 1912-1914 Picasso i Braque desenvoluparen el que es coneix com la fase "sintètica" del cubisme, que consisteix a tractar la imatge com una sèrie de plans geomètrics que redueixen l'objecte a les seves característiques essencials. També introduïren el color i la imitació de textures amb trames que deriven del
"puntillisme", però aplicats de manera que la textura o el color no coincideixen exactament amb els contorns de l'objecte, és a dir, com a referències conceptuals més que visuals. Les composicions es feren més clares i ordenades, s'eliminaren els valors escultòrics, d'aquesta manera l'objecte torna a ser reconeixible encara que no estigui representat a la manera tradicional..
En aquesta fase s'afegí al tàndem el pintor d'origen espanyol,
Juan Gris . La seva aportació al cubisme consistí en una formulació teòrica més estricta que la de Braque i Picasso : considerava que tota pintura era una arquitectura plana amb colors. La seva pintura està formada per elements geomètrics amb colors purs que constitueixen una imatge pictòrica esquematitzada o "sintètica" . És considerat el millor exponent del cubisme sintètic.
En acabar la primera Guerra Mundial es produí a París un moviment purista de "retorn a l'ordre" molt crític amb el cubisme. Picasso continuà amb l'estil sintètic, però treballant simultàniament en obres d'estil clàssic: sembla que havia arribat a la conclusió que qualsevol procediment artístic era una forma d'artifici, i que tant era pintar en unestil cubista, imitant una fotografia , o seguint els models clàssics.
Això el portà a la gran llibertat estilística que caracteritzaria la seva obra de maduresa: amb l'excepció d'un anomenat "període neoclàssic" en els anys de la primera postguerra, es pot considerar que tota l'obra posterior deriva directament del cubisme.

El moviment cubista

L'any 1910 un grup format pels pintors Jean Metzinger, Henri Le Fauconnier, Robert Delaunay, Albert Gleizes y Fernand Léger exposaren, al "Salon d'Automne", una sèrie de pintures que Guillaume Apollinaire considerà com "una imitació plana i insulsa" del que Braque i Picasso estaven fent. Metzinger i Gleizes publicaren l'any 1912 un assaig teòric sobre el cubisme tal com ells l'entenien. Coneixien l'obra de Picasso i Braque però l'interpretaren d'una manera més aviat superficial: adoptaren la descomposició en plans geomètrics i el tractament de l'espai no perspectiu, però sense profunditzar en totes les implicacions que comportava el nou mètode.
Dins el "moviment cubista" es configuraren diverses tendències. El grup format entorn als germans Duchamp/Villon - Jacques Villon, Raymon Duchamp Villon i Marcel Duchamp- al barri perifèric de Puteaux, escaracteritzava per un enfoc matemàtic molt rigorós, sovint basat en càlculs sobre la secció àurea, en la recerca pictòrica. El germà més jove, Marcel Duchamp, provocà un cert escàndol l'any 1912 amb el quadre titulat "Nu baixant l'escala".


Violí i paleta

Georges Braque, Violí i paleta, 1909-1910, Guggenheim Museum, NY
En aquesta pintura de la primera fase del cubisme aconseguim reconèixer els objectes: una paleta que penja d'un clau, un feix de partitures i un violí , encara que no estiguin representats a la manera tradicional, perquè identifiquem alguns elements bàsics: la forma ovalada de la paleta, les línies del pentagrama, les cordes del violí, que ens suggereixen la presència de l'objecte al que pertanyen. El pintor ens recorda que el que veiem és una pintura i no una imatge de la realitat amb el detall irònic del clau, l'únic element pintat amb un procediment tradicional: és un clau "real" o un clau pintat?



Vasos i ampolla

Georges Braque, Vasos i ampolla "Fourrures", 1913, carbó, paper enganxat imitant fusta i diari sobre paper, Basilea, col·lecció privada.



Els tres músics

P. Picasso Els tres músics, 1921, Nova York, MOMA


Paisatge

Jean Metzinger, Paisatge, 1911, Sidney Janis Gallery, NY



L' Escala

Fernand Léger,L' Escala,1913, Kunsthause, Zuric
L'obra de Léger és molt original, amb formes tubulars molt característiques que recorden màquines i taques blanques que recorden amb ironia els reflexos de la pintura tradicional


Ballarina

Albert Gleizes, Ballarina, 1917, col·lecció privada



Interior amb noia dibuixant

Pablo Picasso, Interior amb noia dibuixant, 1935, Museu d'Art Modern, NY



La musicienne

G. Braque, La musicienne, 1917-1918, Basilea, Kunstmuseum



Arlequí, 1918, col·lecció privada

P. Picasso, Arlequí, 1918, col·lecció privada



Arlequí

Pablo Picasso, Arlequí, 1918


Nu baixant l'escala núm 1 Nu baixant l'escala núm 2


Marcel Duchamp, Nu baixant l'escala núm 1 i núm 2 (versió definitiva), 1912. Philadelphia Museum of Art.
En aquest quadre M. Duchamp ironitzava subtilment sobre el moviment cubista, tot recollint alguns elements del futurisme (8), considerat aleshores com un moviment rival pels cubistes. La pintura fou rebutjada al "Salon des Indépendants" i aquest fet portà Duchamp a allunyar-se de la pintura tradicional en un camí que el duria a l'art conceptual.

 


 


El Portuguès

G. Braque, El Portuguès, 1911,Basilea, Kunstmuseum


Dona amb cítara o guitarra

P. Picasso., Ma Jolie, Dona amb cítara o guitarra, 1912, Museu d'Art Modern, NY.


El cubisme hermètic
Es la fase més difícil del cubisme, els colors es limiten a la gamma de torrats, grisos i negres, i els objectes s'han fragmentat tant que gairebé queden destruïts.


Les lletres no "representen" res, sinó que suggereixen una relació: un lloc, una persona. Després introduïren imitacions pictòriques de textures i materials com la fusta. Braque havia treballat com a pintor decorador i era molt hàbil en aquestes tècniques,


Natura morta amb un poema

Juan Gris: Natura morta amb un poema, 1915


Retrat de Josette

Juan Gris: Retrat de Josette, 1916




El cubisme de Gris és més calculat i intel·lectual. No treballava intuïtivament com Picasso . Preferia el classicisme i les proporcions matemàtiques en la composició.
Les estructures lineals de gris, a base de quadrats, cubs i cilindres que se superposen sobre el tema com si fos un vitrall, deriven de la seva manera de dividir la tela i també dels perfils dels objectes representats. A l'interior dels compartiments d'aquesta estructura Gris inclou detalls realistes i aspectes concrets del tema representat. Així, composa una imatge total a partir d'aspectes parcials i deixa que l'espectador integri el conjunt mitjançant una síntesi visual-intel·lectual.