Els "estils primitius"
Entenem per "estils primitius" aquells que no responen
al model clàssic establert a partir del Renaixement.
Picasso, per exemple, s'interessà molt per una exposició
d'art ibèric que tingué lloc a París
en aquells anys, i visitava sovint, quan viatjava a Barcelona,
l'exposició dels frescos romànics recuperats
de les valls pirinenques.
Per formes d"art primitiu" entenem les que són
produïdes per cultures externes a la influència
central europea. A principis del segle XX molts artistes van
col·leccionar màscares i objectes de fusta procedents
d'Oceania (Polinèsia, Melanèsia, Micronèsia)
de l'illa de Pasqua, de Hawaii , de Nova Zelanda i de l'Àfrica
Negra.
Els objectes més freqüents eren màscares
de fusta pensades per ser vistes en moviment durant la cerimònia:
l'objecte material era la "residència" de
l'esperit i servia per invocar-lo, no la seva "representació"
física. Totes tenen com a elements comuns l'antinaturalisme
i la vinculació a la màgia i la religió,
la preferència per composicions simètriques
molt equilibrades, l'harmonia de masses i línies i
les formes geomètriques. Causaren un gran impacte en
els artistes europeus del s. XX.
Aquest autorretrat, realitzat a la mateixa època de
"Les senyoretes d'Avignon", aplica al rostre la tipologia de
les màscares africanes. El mateix efecte apareix al
Retrat de
Gertrude Stein.
