Abstracció

L’art estableix la veritable imatge de la realitat, donat que la seva funció principal consisteix a "mostrar", no a descriure. S’ha acabat el "mirar" què representa. No pot revelar més que el que la vida ens ensenya, però pot provocar en nosaltres la convicció d’una existència veritable. La cultura de l’art plàstic instrueix la humanitat perquè no tan sols ens mostra la cultura humana, sinó que la seva llibertat la fa avançar.

Piet Mondrian, "Liberation from oppression in art and life",
citat per Charles Harrison, Abstracción

Pieter Cornelis Mondriaan nasqué l’any 1872 a la vila d’Amersfoort, a Holanda, fill d’un mestre que dissenyava litografies de tema religiós per a l’església calvinista. L’any 1911 , després d’haver estudiat pintura a l’Acadèmia d’Art d’Amsterdam i d’iniciar la seva trajectòria com a pintor professional de paisatges i temes simbolistes , l’artista féu el seu primer viatge a París i adoptà el nom de Piet Mondrian . En aquells anys vivia principalment de les seves pintures de flors, que tenien una gran acceptació.
La seva trajectòria havia anat de la pintura de paisatge, tan arrelada a la tradició holandesa , fins al neoimpressionisme , que havia conegut a través del moviment anomenat "Luminista" encapçalat pel pintor holandès Jan Toorop. A partir d’aquest moment, Mondrian es concentrà en l’ús dels tons primaris aplicats per contrast. El resultat d’aquest gir en el seu estil li va reportar el primer gran èxit a l’exposició col·lectiva del Stedelijk Museum d’Amsterdam l’any 1909.
Durant aquests anys Mondrian s’interessà per les teories teosòfiques de W. Worringer que intentà plasmar en el tríptic "Evolució": l’evolució biològica havia de ser substituïda per un desenvolupament purament intel·lectual; el camí a seguir havia de ser un camí del cos, la instància material, cap a l’esperit.
Mondrian es desplaçà a París atret principalment per la figura de Picasso, que tot just iniciava, conjuntament amb Georges Braque, la recerca d’un nou llenguatge pictòric amb el Cubisme . La pintura de Mondrian cambià radicalment, abandonà els colors purs -segons Braque i Picasso el color és només un accident de la matèria, un fenomen visual superposat a l’estructura de l’objecte- adoptà els tons grisos i marrons i la descomposició de la imatge característics dels pintors cubistes, encara que mai no arribà a conèixer personalment Braque i Picasso.
A partir de l’any 1912 Braque i Picasso iniciaren una revisió del cubisme amb el que s’anomena "cubisme sintètic" per tal d’evitar la destrucció de la imatge que s’estava produint en els seus quadres, Mondrian, en canvi, seguí investigant en la direcció inicial, seguí intentant eliminar del quadre tots els elements anecdòtics o descriptius que emmascaren l’essència estructural de l’objecte representat.
Després de la sèrie dels arbres, n’inicià una altra de quadres anomenats "oceànics", que en principi representen el mar, tots tenen forma oval i estan formats per un entramat de línies negres disposades en vertical i horitzontal sobre un fons de color neutre.
L’any 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial i Mondrian tornà a Holanda. Entrà en contacte amb l’assessor artístic de la família Kröller-Müller, grans col·leccionistes d’art, i aconseguí financiació econòmica a canvi dels seus quadres més importants. Es traslladà a Laren, un lloc on tradicionalment els artistes es retiraven a pintar: allí entrà en contacte amb un grup d’artistes d’avantguarda i amb el matemàtic Dr. Schoenmaekers, que tot just acabava de publicar els seus escrits "La nova imatge del món" i "Els principis de la matemàtica plàstica" que es van convertir en les teories centrals del Neoplasticisme , el moviment fundat per Mondrian conjuntament amb l’arquitecte i pintor Theo Van Doesburg.
A partir d’aquest moment desaparegué tota referència a la natura en els quadres de Mondrian.
Theo van Doesburg començà a pintar en el mateix estil que Mondrian.
En acabar la guerra, Mondrian tornà de nou a París amb la intenció d’establir-s’hi definitivament. En aquells anys el grafista, pintor i arquitecte El Lissitsky , que havia estat deixeble a Rússia de Kàsimir Màlevich s’integrà al grup format per Mondrian i van Doesburg. Màlevich havia fet una evolució molt similar a la de Mondrian vers una pintura totalment abstracta que ell denominà "Suprematista". En el període 1921- 1925 la confluència de les teories de Màlevich amb les seves pròpies portaren Mondrian a formular les bases del que hauria de ser la seva pintura durant molts anys: reintroduí el color, però el limità finalment als colors primaris, reintroduí la xarxa de línies en negre però les limità a la vertical i la horitzontal que delimiten rectangles de color.
A partir d’aquest moment l’estil de Mondrian es va anar depurant, cercant sempre la màxima simplicitat en la complexitat de formes. L’any 1921 es produí una ruptura amb Theo van Doesburg perquè Mondrian no estava d’acord amb les diagonals que ell havia incorporat.
Tot i així, l’any 1931 Mondrian incorporà també la diagonal en adoptar un marc de forma romboïdal per als seus quadres més radicals.
En esclatar la Segona Guerra Mundial Mondrian es traslladà primer a Londres i després a Nova York, l’any 1940. Allí s’interessà molt pels artistes més joves, en especial per Jackson Pollock. Quan semblava que el vell pintor ja no podia fer res de nou, donà un gir radical al seu estil, renuncià a la distinció que havia fet entre color, en taques rectangulars, i dibuix, en línies negres. Les seves pintures americanes són una xarxa de línies de colors sobre fons blanc. Les línies no defineixen superfícies, sinó que marquen uns ritmes molt precisos mitjançant repeticions, i suggereixen profunditat en encreuar-se les unes sobre les altres.
Un dels últims quadres que pintà Mondrian abans de morir sorprèn per la seva vitalitat i suggereix la idea de la gran ciutat amb el seu ritme trepidant i les visions del tràfic des de dalt d’un gratacels.

Crisantem, 1909, Aqüarel.la, 28 x 22, Galeria Sidney Janis, Nova York

Amaril.lis 1909, Aquarel·la, 28 x 22, Galeria Sidney Janis, Nova York

Piet Mondrian, Església de Domburg, 1909, oli sobre tela, 36 x 36, Gemeentemuseum , La Haia

Piet Mondrian, Església a prop de Dormburg, 1910-11, oli sobre tela, 150 x 86, La Haia, Haags Gemeetmuseum

La mateixa església, però pintada amb una tècnica que deriva del Fauvisme
Aquí Mondrian ha iniciat una simplificació de la tècnica "luminista", reduint els colors i aplicant-los en grans taques contrastades. Les seves composicions es fan cada cop més arquitectòniques, cercant la geometria inherent en totes les formes

Piet Mondrian, Arbre II, 1912, guix negre sobre paper, 57 x 85, Col·lecció Haags Gemeentemuseum, La Haia

Piet Mondrian, L’arbre gris, 1912, oli sobre tela, 78,5 x 107,5, La Haia, Haags Gemeentemuseum

Piet Mondrian, Pomera florida, 1912, oli sobre tela, 78 x 106, La Haia, Haags Gemeentemuseum

Piet Mondrian, Composició Arbres II, 1912, oli sobre tela, 98 x 65, La Haia, Haags Gemeentemuseum.

HMoll i oceà, 1914, carbó i tinta sobre paper, 53 x 66 Galeria Sidney Janis, Nova York

Piet Mondrian, Composició nº 10 (moll i mar), 1915, oli sobre tela, 85 x 108, Otterloo, Rijksmuseum Kröller-Müller

En aquests quadres, encara hi ha la representació de la natura: la superfície del mar, les onades, un espigó en la zona central de línies verticals més llargues, però ha reduït aquesta "representació" a un disseny abstracte de línies: no vol pintar el que veu, sinó una imatge mental, la idea del mar.

Piet Mondrian, Composició 1916, oli sobre tela, 119 x 75,1 Nova York, The Solomon R. Guggenheim Museum

Piet Mondrian, Composició en color A, 1917, oli sobre tela, 50 x 44, Otterlo,Rijksmuseum Kröller-Müller

Piet Mondrian, Composició amb plans de color, 1917, oli sobre tela, 49 x 61,2, Museu d’Art Modern de Nova York

Piet Mondrian, Composició amb plans de color amb superfícies grises 1917- 1918, oli sobre tela, 75 x 60,5, col·lecció Max Bill, Zuric

De la xarxa de línies negres sobre fons de color es passa a organitzar la pintura només en rectangles de tons agrisats sobre un fons blanc, i després torna a introduir les línies negres en forma de retícula ortogonal.

Theo van Doesburg, Composició (La vaca), 1917, oli sobre tela, 38 x 64, Museu d’Art Modern de Nova York

Piet Mondrian, Composició en vermell, groc, blau i negre, 1921, oli sobre tela, 59,5 x 59, 5, La Haia, Haags Gemeetmuseum

Theo van Doesburg, Composició en dissonància XVI, 1925, oli sobre tela, 100 x 180, Gemeentemuseum, La Haia

Piet Mondrian, Composició amb dues línies, 1931, oli sobre tela, 114 x 114, Amsterdam, Stedelijk Museum

New York City I, 1942, oli sobre tela, 119,3 x 114, 2, París, Musée Centre Georges Pompidou.

Mondrian, Broadway Boogie-Woogie, 1944 Museum of Modern Art, Nova York

El Neoplasticisme ( De Stjil) (1917-1931)

El moviment anomenat Neoplasticime sorgí de la coincidència de Piet Mondrian amb Theo van Doesburg a Holanda durant els anys de la Primera Guerra Mundial . Iniciaren la publicació d’una revista anomenada De Stjil (L’estil) on es van anar publicant els textos teòrics -"El Neoplasticisme en pintura"- de Mondrian que serien la base del moviment. El terme "neoplasticisme" procedia de les teories del matemàtic Schoenmaekers sobre la preeminència còsmica de les ortogonals:

"Els dos extrems absoluts que conformen el nostre planeta són: la línia de força horitzontal, és a dir, la trajectòria de la terra entorn al Sol, i el moviment vertical i profundament espacial dels raigs que tenen el seu origen en el centre del Sol"

i també sobre el color

"Els tres colors principals són essencialment el groc, el blau i el vermell. No existeixen altres colors...El groc és el moviment de la radiació...El blau, és el color de contrast amb el groc...Com a color, el blau és el firmament, és línia, horitzontalitat. El vermell és la conjunció del groc i el blau.... El groc irradia, el blau s’allunya i el vermell sura."

Citat per N. Stangos, "Conceptos de arte moderno"

A partir d’aquestes idees, Mondrian va exposar, per escrit i en pintura, la seva teoria personal de l’abstracció, segons la qual l’art no havia de ser la representació del món extern sinó la formulació visual d’uns principis filosòfics fonamentats en l’equilibri, l’ordre i l’harmonia universals.
A part de Piet Mondrian i Theo van Doesburg, el moviment estava format per una sèrie d’artistes, pintors, arquitectes i cineastes, que anaren canviant amb els anys. De tots ells, els més influents van ser el rus El Lissitsky i l’arquitecte d’Utrect Gerrit Rietveld

Eliazar EL LISSITSKY (1890-1941)

Fou un dels principals representants del Constructivisme rus .Estudià arquitectura i enginyeria i treballà com a professor d’arquitectura i arts plàstiques a Vitebsk. L’any 1919 col·laborà amb Malèvitx i després de la primera gran exposició suprematista a Moscou inicià, com a resposta al Suprematisme, la seva sèrie de creacions Constructivistes anomenades Proun, que en rus és l’abreviatura de "Projecte per a l’afirmació del nou".
El Proun volia ser la plasmació física del procés global de la creació en tres estadis:

el projecte de l’obra sobre una superfície plana
la maqueta tridimensional
la construcció de l’objecte utilitari

Els constructivistes pensaven que l’obra d’art havia d’estar al servei de la producció mecanitzada, el procés creador havia de ser un procés dialèctic que va de la "Tectònica" o determinació d’una forma que respon a un contingut a la "Factura" o realització material que implica un procés de fabricació / transformació de la forma per convertir-la en un objecte.
Aquests plantejaments portaren El Lissitsky a dedicar-se bàsicament al grafisme i al disseny industrial, però sense abandonar la producció d’obres constructivistes. En el període 1921-28 El Lissitsky viatjà per Europa, col·laborà amb els professors de la Bauhaus, entrà en contacte amb els membres del grup De Stjil, i fou un element clau que relacionà els diversos nuclis artístics europeus que treballaven sobre l’art abstracte.

Vilmos Huszar, Portada per a la revista De Stjil dirigida per Theo van Doesburg, publicada per primer cop a Delft l’any 1917

Proun 4B, 1919-1920, tremp sobre tela, 70 x 55,5, Fundació Thyssen Bornemisza, Madrid