Index
EL QUADRE
L'AUTOR
ARQUITECTURA NEOPLÀSTICA
L'ABSTRACCIÓ "POST PICTÒRICA"
MÀLEVICH I EL"SUPREMATISME"
SÍNTESI

 

La Pintura II és un exemple paradigmàtic del tipus d’obra d’art que en l’actualitat s’entén com "abstracció pura". L’abstracció ha estat el fenomen pictòric més característic del s. XX , un segle marcat per dos guerres mundials d’una capacitat destructiva molt superior a la de qualsevol altra guerra del passat.

  1. Hi ha una vella i una nova consciència del temps.
    L'antiga tendeix a l'individualisme.
    La nova està relacionada amb l'universal.
    La lluita de l'individualisme contra l'universal es revela tant en la pròpia guerra mundial com en l'art actual.
  2. La guerra destrueix el vell món i els seus continguts: la dominació individual en tots els seus camps.
  3. El nou art evidencia el contingut de la nova consciència del temps: un equilibri entre l’universal i l’individual.
Piet Mondrian. Manifiesto 1, de De Stjil, 1918, citat per Charles Harrison, Abstracción, figuración y representación

El procés que portà cap l’abstracció pura, és a dir cap a la producció de pintures que no feien cap referència a la realitat visual, coincideix amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va marcar el final del domini francès en les tendències artístiques modernes. La pintura francesa s’havia centrat en la recerca d’un nou tipus de realisme, més autèntic, que pogués prescindir dels procediments clàssics que la pintura figurativa havia emprat des del Renaixement: el Cubisme havia estat un intent de crear un nou realisme, més absolut. La gran novetat va ser la idea d’una "pintura pura" que no fos figurativa, i sorgí durant els anys de la guerra al Països Baixos i a Rússia. Aquesta pintura pura obria la possibilitat d’una estètica universal, i per tant internacional.
La Primera Guerra Mundial (1914- 1918) es visqué entre els intel·lectuals com una gran commoció que acabaria amb la vella societat antiquada, i es visqué també, al menys en els seus inicis, amb un cert optimisme sobre la possibilitat de crear un món millor. El gran impacte de la Revolució Bolxevic a Rússia reafirmà aquestes esperances i durant uns anys es pensava -amb terror o amb il·lusió- que la Revolució podria ser universal. El nou món sorgit d’aquesta commoció necessitaria d’un nou llenguatge, i aquest nou llenguatge havia de ser més pur, més elevat. D’aquí la tendència a plantejar-se la necessitat d’eliminar els aspectes més descriptius i anecdòtics del llenguatge plàstic: descriure allò que veiem no té cap sentit en un món que canvia ràpidament. És millor intentar cercar allò que en el món percebem d’essencial, les veritats que no són contingents.

A cada època l’artista sempre percep el que és unitari i idèntic en totes les coses. Una bellesa única desvetlla les seves emocions, encara que canviï la seva percepció. Aquesta bellesa inalterable i única és el contrari del que caracteritza les coses com a coses; és l’universal que es manifesta a través d’elles. L’artista conscient o inconscientment procura expressar plàsticament el contrari del que percep visualment - és per això que l’obra d’art és tan diferent de la natura.

Piet Mondrian, El Nuevo Plasticismo, publicat a la revista De Stjil, 1917-1918

La possibilitat d’una obra d’art no figurativa havia estat defensada en els anys immediatament anteriors a la guerra (1912- 1913) per Robert Delaunay i Frantisek Kupka , a França, i per Vassily Kandinsky , a Alemanya, però a partir de premisses molt diferents. Delaunay cercava una "representació" de la llum i el color , prescindint de l’objecte, i Kandinsky , en aquells anys, investigava la "representació" dels estats anímics de l’artista (és obvi, deia Mondrian, que si evoquem en l’espectador la sensació de la llum del sol o de la lluna, per exemple, d’alegria o de pena, o qualsevol altra sensació determinada, no hem aconseguit establir una bellesa universal, no som purament abstractes). L’ originalitat de Piet Mondrian consistí en la concepció d’una pintura que volia ser totalment objectiva, que no representés absolutament res: que fos tan sols la formulació d’un ordre, d’un sistema de relacions entre formes i colors. Al contrari que Kandinsky, Mondrian veu l’art com una proposta d’harmonia i equilibri i no com l’expressió tràgica de l’existència humana; ell pensa que l’home pot redimir-se a través de la bellesa. El llenguatge estricte de la geometria era el camí vers una pintura "pura" que faria possible la utopia de claredat i força, una pintura que es convertiria al cap de pocs anys en el símbol del que durant el s. XX s’entenia per racionalitat.


 

Tableau II (Pintura II o Quadre II)

 

Piet Mondrian, Tableau II (Pintura II o Quadre II), 1921- 1925